La separació de parella és una de les transicions familiars més sensibles que pot viure un infant. No només implica un canvi en l’organització familiar, sinó que transforma rutines, vincles, espais i, sobretot, la sensació de seguretat. Per això, quan un nen o nena comença a viure entre dues cases, és habitual que apareguin dubtes, desregulacions, regressions o necessitats emocionals més intenses.
A Centre Riu veiem sovint infants que, tot i tenir uns pares que els estimen molt, pateixen en el procés d’adaptació a la nova realitat. Aquest article vol oferir una guia extensa, pràctica i clara perquè les famílies puguin entendre millor què els passa, com els podem acompanyar i quines eines concretes funcionen.
1. Entendre què significa per a un infant viure entre dues llars
Per als adults, viure en dues cases pot semblar una qüestió organitzativa. Per a un infant, però, és molt més profund:
1.1. Dos espais, dues rutines, dues maneres de fer
Cada llar té una energia diferent: horaris, normes, tons de veu, maneres d’organitzar-se… L’infant ha de fer un “canvi de sistema” cada cop que es mou d’un entorn a l’altre. Aquest canvi implica un esforç cognitiu i emocional que molts adults subestimem.
1.2. Més càrrega emocional
Quan un nen viu una separació, apareixen preguntes molt profundes:
– I si un es posa trist quan marxo?
– És culpa meva?
– A qui he de fer cas?
A aquestes inquietuds emocionals s’hi suma l’impacte de portar dues bosses, recordar què va on, anticipar canvis… És normal que hi hagi més irritabilitat, més plors o més dificultat a l’hora de dormir.
1.3. La necessitat d’estabilitat creix
Com més canvia el seu món extern, més necessiten previsibilitat interna. A Centre Riu ho resumim així:
Quan l’infant no pot controlar l’entorn, necessita controlar el que sí pot: rutines, objectes, explicacions clares i adults disponibles.
2. Símptomes habituals quan hi ha dificultats en el procés
No tots els infants ho expressen igual, però sovint observem:
2.1. Regressions
Reapareixen conductes d’etapes més primerenques: fer-se pipí, voler dormir amb els adults, demanar més ajuda.
2.2. Desregulacions emocionals
Plors intensos, crisis davant petits canvis, més explosivitat o més oposició.
2.3. Inseguretat i por a decebre
Infants que intenten agradar a tothom, que busquen constantment validació o que tenen por de dir el que realment volen.
2.4. Canvis acadèmics
Més distracció, més cansament, més dificultat per seguir rutines escolars.
2.5. Somatitzacions
Mal de panxa els dies de canvi de casa, mal de cap, neguit abans d’anar a dormir…
Si hi ha un canvi brusc de comportament coincidint amb la separació, acostuma a tenir relació directa.
3. Com acompanyar un infant que viu entre dues cases?
A continuació tens les eines que millor funcionen segons l’experiència clínica al Centre Riu.
3.1. Explicar el que passa amb paraules senzilles i honestes
Els infants necessiten entendre. El silenci o les mitges veritats sempre generen més angoixa. Alguns exemples d’explicacions adequades segons l’edat:
– “Ara papa i mama no viuen junts, però tots dos t’estimem igual.”
– “Canviaràs de casa alguns dies, i t’explicarem sempre com funcionarà.”
– “Tu no has fet res malament.”
La clau és respondre les preguntes sense entrar en detalls d’adults ni responsabilitzar l’altre progenitor.
3.2. Fer els canvis previsibles
Els infants toleren molt millor la transició quan saben exactament què passarà.
Funciona molt bé:
– un calendari visual
– una motxilla fixa que viatja sempre amb ells
– anticipar verbalment: “Avui després de l’escola aniràs amb la mama”.
La previsibilitat és una de les eines més potents.
3.3. Un objecte d’unió entre cases
Un peluix, un quadern o un petit objecte que els acompanya en els trasllats.
És sorprenent com això disminueix l’ansietat.
3.4. Rutines semblants en les dues llars
No cal que siguin idèntiques, però sí coherents:
– hora d’anar a dormir
– seqüència del matí
– ús de pantalles
– expectatives bàsiques
Quan cada casa és un món massa diferent, l’infant queda enmig d’un doble sistema impossible de gestionar.
3.5. Evitar els missatges negatius sobre l’altre progenitor
Aquesta és una de les claus més importants.
Parlar malament de l’altre adult és, per l’infant, com parlar malament d’una part d’ell mateix.
4. El paper de l’escola: clau per detectar i acompanyar
L’escola és el primer lloc on es veuen els canvis emocionals dels infants. Les mestres observen patrons, dificultats i aspectes que a casa passen més desapercebuts:
– moments d’alta impulsivitat
– regressions puntuals
– major irritabilitat
– problemes de concentració
– plors sense causa aparent
Quan sabem que hi ha una separació familiar recent, és útil que el centre educatiu tingui un protocol de contenció emocional, encara que sigui senzill.
4.1. Què pot fer l’escola?
✔ Acompanyar les transicions del matí i tornada del pati
Són els moments on els infants tenen més vulnerabilitat emocional. Un adult que acull i dona un marc segur els ajuda a estabilitzar-se.
✔ Donar anticipació visual i verbal
Explicar què es farà, com es farà i quant durarà és molt més important en aquests moments.
✔ Reduir les exigències els dies de canvi de casa
No es tracta de “baixar el nivell”, sinó d’entendre que el seu sistema nerviós va més carregat.
✔ Donar espais de calma
Una cadira tranquil·la, un racó amb peluixos, o fins i tot un pot de la calma, poden ser recursos molt útils.
✔ Comunicació estreta amb les famílies
Compartir observacions ajuda a tenir una mirada conjunta i coherent.
5. Quan la separació és conflictiva: impacte i eines
En alguns casos, els infants no només viuen la separació, sinó també els conflictes entre adults. I això multiplica la càrrega emocional.
És important entendre que els infants no tenen eines per sostenir aquesta tensió i la transformen en:
– agressivitat
– tristesa intensa
– por de “prendre partit”
– dificultats d’aprenentatge
– bloqueig o desconnexió
Eines quan hi ha alta conflictivitat
✔ Pacte de mínims entre progenitors
Encara que no hi hagi bona relació, és imprescindible pactar 3 coses bàsiques:
– rutines similars
– manera de comunicar-se sobre l’infant
– normes compartides
✔ No utilitzar l’infant com a missatger
Mai hauria de ser qui porta informació d’una casa a l’altra.
✔ Donar seguretat des del llenguatge
Exemples útils:
– “No has de decidir res. Això ho decidim els adults.”
– “No has de cuidar ningú. Tu ets el nen, nosaltres els adults.”
✔ Espais externs de suport
En moments d’alta conflictivitat, pot ser molt beneficiós:
– psicòleg/a infantil
– CDIAP
– orientador/a escolar
– espai de mediació familiar
Ajuden a preservar la salut emocional de l’infant i a reduir la tensió entre adults.
6. Què necessiten realment els infants? (Segons l’experiència a Centre Riu)
Acompanyant infants en processos de separació, observem que hi ha 5 necessitats que sempre es repeteixen:
1) Coherència
No cal que les dues cases siguin iguals, però sí coherents.
La incoherència genera confusió i inseguretat.
2) Disponibilitat emocional
Ser-hi. Escoltar. Validar.
Els infants no busquen solucions immediates; busquen sentir-se compresos.
3) Anticipació
Saber què passa i quan passa. És clau per reduir ansietat.
4) Espai per expressar-se
Poden estar tristos, enfadats, confosos… i necessiten poder-ho dir sense por que un adult s’ofengui.
5) No carregar-los amb responsabilitats d’adults
Els infants necessiten poder seguir fent de nens.
7. Eines pràctiques per aplicar des del primer dia
Aquí tens un recull d’eines concretes i efectives que utilitzem sovint a Centre Riu:
✔ Calendari setmanal visual
Amb fotos, colors o dibuixos de cada casa.
Funciona molt bé per reduir preguntes i neguit.
✔ Ritual de canvi de casa
Pot ser una frase, una cançó, una abraçada o un petit joc simbòlic.
Els rituals donen seguretat.
✔ “La motxilla segura”
Una motxilla que sempre viatja amb 3–4 objectes reguladors:
– peluix
– llibre
– foto
– botella d’aigua
– pot de la calma
✔ Temps d’“aterratge” quan arriben a casa
No esperar que arribin i facin deures o s’asseguin a la taula.
10–15 minuts perquè el cos i el cervell tornin a equilibrar-se.
✔ Missatges curts i validants
– “Entenc que et fa ràbia haver fet tantes coses avui.”
– “És normal trobar a faltar l’altra casa.”
– “Jo soc aquí amb tu.”
✔ Evitar: interrogatoris, comparacions i etiquetes
No preguntar: “T’ho passes millor amb l’altre pare?”
No comparar rutines.
No etiquetar l’infant com a “problemàtic” o “difícil”.
8. Quan cal buscar ajuda professional?
No tots els infants tenen les mateixes necessitats, però sí hi ha senyals clau:
– molta irritabilitat o plors cada setmana
– somatitzacions persistents
– por exagerada a separar-se d’un progenitor
– dificultats severes de son
– retrocés important en habilitats ja adquirides
– conflictes constants a l’escola o amb altres infants
En aquests casos, un espai terapèutic pot ser una protecció emocional enorme.
Conclusió
La separació no ha de ser un procés traumàtic per a un infant.
Quan hi ha acompanyament, coherència i disponibilitat emocional, els nens i nenes poden créixer en dues cases amb seguretat, estima i estabilitat.
La clau no és evitar el dolor, sinó ser-hi mentre l’infant transita el canvi.

